Frederic Mompou i Dencausse (Barcelona, 1893–1987) va ser un compositor català reconegut principalment per les seves peces per a piano sol, amb un estil que s'ha descrit com a minimalista i profundament personal.

Nascut al Poble-sec, Barcelona, en una família d'arrels franceses per part de mare—els Dencausse, propietaris d'una prestigiosa foneria de campanes—, i de rics terratinents per part de pare, Mompou va desenvolupar una gran sensibilitat sonora des de ben petit. Va iniciar els seus estudis musicals amb Pere Serra i Modest Serra.

La seva carrera va estar marcada per dues estades importants a París. El 1911, malgrat portar una carta de recomanació d'Enric Granados per a Gabriel Fauré, la seva gran timidesa el va impedir lliurar-la. Va estudiar amb Ferdinand Motte-Lacroix, que es convertiria en un gran amic i intèrpret de la seva obra, i va deixar els estudis reglats de composició. A París, va descobrir l'ambient musical que qüestionava el wagnerisme i valorava la senzillesa de Debussy i Ravel, influències que serien fonamentals.

Després d'un retorn a Barcelona (1914-1920) forçat per la Primera Guerra Mundial, durant el qual va compondre obres com Pessebres i Escenes d'infants, va tornar a París el 1920. Un concert reeixit de Motte-Lacroix el 1921 va catapultar el seu nom a l'escena internacional, amb crítiques influents que el van comparar amb Debussy. Mompou va residir a París fins al 1941, fugint de l'ocupació nazi.

Va tornar definitivament a Barcelona el 1941, on el 1957 es va casar amb la pianista Carme Bravo. Va viure la resta de la seva vida en un cert aïllament, mantenint el seu llenguatge musical inalterat. El seu estil es caracteritza per la brevetat, la improvisació aparent, l'ús d'obstinats, la imitació de campanes i una qualitat sonora meditativa que es coneix com la "veu del silenci". Va morir a Barcelona el 1987.